Tenen raó els filòsofs? seminari GFA

10a sessió - Tenia raó Bernard Williams?

2008-05-12T08:38:00.000-07:00

La identitat nacional d'un individu està a mig camí entre la decisió i la descoberta

9a sessió - Tenia raó Stuart Mill?

2008-05-12T08:36:00.001-07:00

Sobre La submissió de les dones

8a sessió - Tenia raó Plató?

2008-05-10T05:17:00.000-07:00

Discussió sobre la teoria de les idees

Josep Macià va presentar una defensa del platonisme més que no pas de Plató mateix. Així, la idea que va defensar és que existeixen objectes abstractes, això és, entitats tals com ara les entitats matemàtiques (nombres, etc.), les propietats i les relacions (és a dir, els universals) i les proposicions.

En realitat tenim dues opcions: sostenir que no existeixen aquestes entitats abstractes o sostenir que sí existeixen. Si no existeixen, aleshores el problema és donar compte de com és que podem pensar en elles de manera objectiva, les identifiquem en certa mesura com a objectes comuns per a tothom, parlem d'elles i pensem en elles com si es tractessin d'objectes, etc. (aquest era també el problema de Plató). D'altra banda si existeixen, aleshores què són? Entitats físiques? Entitats mentals? Entitats d'un tercer reialme (ni físic ni mental)? I aquesta tercera resposta és la que condueix al platonisme.

En la presentació es va defensar el platonisme com aquella explicació la qual, si bé controvertida, és malgrat tot la millor explicació de què disposem per donar compte d'aquesta mena d'entitats . Tenim explicacions alternatives (realisme immanent: les entitats en qüestió són en realitat quelcom físic; psicologisme: les entitats en qüestió són en realitat quelcom mental; nominalisme: les entitats en qüestió en realitat no existeixen, sinó que són mers noms que posem a les entitats concretes); però totes aquestes explicacions tenen problemes -es va sostenir- que no té el platonisme.

No vull resseguir aquí tot el desenvolupament de la conferència, però sí reproduir l'estructura de l'argument amb què es va defensar el platonisme i suscitar una pregunta al respecte. L'estructura de l'argument és la següent:

1. Si una frase del tipus Fa o una frase del tipus Rab és vertadera literalment, aleshores els objectes denotats per "a" (o per "a" i "b") existeixen.

Observació: "Fa" és una frase del tipus "El cotxe és vermell", això és, a (el cotxe) té la propietat F (ser vermell); "Rab" és una frase del tipus "El cotxe és més gran que la moto", això és, a (el cotxe) està en la relació R (ser més gran que) amb b (la moto).

2. Hi ha frases del tipus Fa o del tipus Rab que tenen termes singulars que refereixen a coses que només poden ser objectes abstractes.

Conclusió: Hi ha objectes abstractes

La premissa que es pot qüestionar és, és clar, la 2.

Si centrem la discussió a l'àmbit matemàtic, i en particular als nombres, quan diem una frase com ara "3 és un nombre primer" el que estem dient és, segons la premissa 2, que "3" refereix a una cosa que només podria ser un objecte abstracte. El realisme immanent i el psicologisme tenen problemes diversos (algun de comú: hi ha infinits nombres, però ni l'espai físic ni la ment són infinits) si no volen acceptar això, i els nominalistes tenen problemes a l'hora de parafrasejar l'enunciat per evitar haver d'acceptar la tesi platonista.

En fi, fins aquí simplement he recordat breument les directrius que va seguir la presentació sense entrar en més detalls. La pregunta que vull suscitar és la següent: com penseu que encaixaria la proposta kantiana sobre les matemàtiques en aquesta presentació? Entenc que rebutjaria la premissa 2, però no tinc clar que la proposta kantiana fos reductible a una posició psicologista -de manera que no veig clar que fos atacable en els termes en què es va atacar la posició psicologista en la conferència (o potser sí, i em perdo coses). Com ho veieu?

7a sessió - Tenia raó Kant?

2008-05-07T08:40:00.000-07:00

L'autonomia de l'experiència estètica

6a sessió - Tenia raó Schopenhauer?

2008-04-11T08:06:00.000-07:00

La felicitat és impossible

És possible la felicitat? Segons Schopenhauer la felicitat no és possible.

En la seva presentació, Jordi Fernández va concedir diverses tesis a Schopenhauer (com ara que la felicitat consisteix en un estat de plaer permanent, o que tenir desitjos és dolorós), tesis que, de fet, es van posar en qüestió posterioment en la discussió, per tot seguit plantejar l'argument de Schopenhauer en els següents termes:

1) no satisfer un desig ens condueix al dolor (perquè seguim tenint el desig i tenir desitjos és dolorós, ens porta a la infelicitat); però

2) satisfer els desitjos ens condueix a l'avorriment (i, per tant, ens condueix també a la infelicitat).

En conseqüència, la infelicitat és impossible de defugir, la felicitat no és possible.

És vàlid, aquest argument? Així despullat, sembla en excés simple i potser també contradictori. En efecte, contradictori perquè no satisfer els desitjos sembla suposar que hi ha d'haver un objecte del desig, però l'argument de l'avorriment sembla comportar que no hi ha cap objecte del desig. Totes dues coses alhora no són, és clar, possibles.

Hi ha diverses opcions que es poden seguir per mirar de resoldre aquesta qüestió contradictòria. Per exemple, es pot apuntar que l'argument de Schopenhauer és més complex que tot això (però aleshores cal explicitar on cal situar aquesta complexitat). Per exemple, es pot acceptar la contradicció (tot i que això ens deixa en una posició ben incòmoda). Per exemple, es pot reformular l'argument en altres termes. Aquesta és la proposta seguida per Jordi Fernández per salvar l'argumentació (i la conclusió!) de Schopenhauer. A grans trets, la proposta consisteix a sostenir que allò que desitgem no és res en particular, res en concret, sinó tenir desitjos ('el desig de tenir un desig o altre'). Així evitem la contradicció, perquè el desig de tenir desitjos explica tant la nostra insatisfacció (no podem satisfer tots els desitjos) com l'avorriment (quan no volem cap desig). Amb tot, la noció de 'desitjar desitjar' em resulta no molt clara (podem tractar de la mateixa manera, al mateix nivell, tots dos desitjos?; com ens representem aquest desitjar de segon ordre?, etc.). Són aquestes qüestions que proposo per a la discussió.

Podeu trobar una versió d'un article de Jordi Fernández sobre el tema de la presentació a:

http://www.arts.adelaide.edu.au/humanities/people/
philosophy/jfernandez.html

5a sessió - Tenia raó Kant?

2008-04-09T01:26:00.001-07:00

La qüestió del progrés

Quan parlem de progrés en Kant, el subjecte a prendre en consideració no és l'individu sinó la humanitat. Si fos l'individu, el progrés dependria de desitjos i experiències individuals (i, per tant, no tindria caràcter universal). Així doncs, la qüestió del progrés es pot reformular de la següent manera: progressa la humanitat? I si sí progressa, cap a on progressa?

Salvi Turró va analitzar diferents intents de fixar la direcció del progrés (cap a la felicitat?, cap a la moralitat?) per mostrar que l'única fita universalitzable passa per considerar que el progrés es produeix envers determinades estructures jurídiques, això és, en l'àmbit de la legalitat (la felicitat i la moralitat depenen de l'individu particular, no de la humanitat, i no són, per tant, candidats vàlids a ser universalitzables). Però precisament aquesta escisió entre moralitat i legalitat, tal i com es va posar de manifest en la discussió, ens semblava a la majoria el taló d'Aquil·les de la proposta kantiana. Com separar d'una manera plausible totes dues esferes?

Sembla un dilema de difícil solució: una de les banyes del dilema té caràcter individual, la moralitat, mentre que l'altra té caràcter universal, la legalitat. Perseguir la moralitat no condueix, doncs, a la legalitat; ni tampoc a l'inrevés. Ara bé, malgrat tot la legalitat sense cap mena de connexió amb la moralitat no sembla una opció plausible -perquè no sembla que sigui possible en tots els casos. Considerem, si no, un cas com ara el següent: si una fita assolible del dret (una fita que compti com a progrés) és que es pugui donar la llibertat de tots en un estat, ¿com assumir com a progrés un estat en el qual tots els individus que el constitueixen decidissin lliurement, posem per cas, torturar-se mútuament? Se satisfaria el requisit que reclama el progrés -en tant que legalitat-, però d'alguna manera ens veiem impulsats a censurar aquesta possibilitat com a veritable progrés. Ara bé, com fer-ho, si entre les dues esferes no hi ha d'haver cap mena de connexió?

Salvi Turró va mencionar alguns passatges en els qual el propi Kant era al cas d'aquestes dificultats. No veig clar, però, com resoldre-les respectant el marc proposat per Kant. No sé si a vosaltres això també us sembla un problema.

Ambròs Domingo

4a sessió - Tenia raó Kuhn?

2008-03-20T17:30:00.000-07:00

La polèmica amb Popper

3a sessió - Tenien raó els epicuris?

2008-03-10T12:24:00.000-07:00

La teoria de les anticipacions

La proposta de la ponència a mi em va semblar molt interessant i, la veritat, també molt arriscada. Sostenir que en la teoria de les anticipacions epicúria cal concebre les anticipacions com innates i amb contingut no coincideix en absolut amb la interpretació tradicional, segons la qual les anticipacions són elaborades a partir d'experiències prèvies enregistrades en la memòria.

Tal i com es va dir en la discussió, al llarg de la història del pensament hi ha diverses teories que sostenen que hi ha estructures innates que determinen el nostre coneixement (l'enteniment agent aristotèlic, les categories kantianes, les lleis de la Gestalt, etc.); però innates i amb contingut, com Manolo Martínez va defensar que calia concebre les anticipacions, no en recordo ara mateix cap altra -a part de les idees de Plató; tot i que, això és clar, les idees de Plató no tenen la mateixa finalitat que les anticipacions dels epicuris.

Amb tot, és cert que entendre així les anticipacions soluciona algun dels problemes de la teoria epicúria de la percepció, en particular el de l'error (els sentits simplement ens transmeten els àtoms que arriben fins als nostres receptors sensorials, i això per si sol no sembla suficient per explicar l'error). En aquest sentit la proposta resulta il·luminadora.

En qualsevol cas, i a part d'il·luinadora, la xerrada a mi també em va resultar estimulant. Jo no havia llegit mai de manera sistemàtica Lucreci i porto ja un parell de dies absort amb Sobre la naturalesa de les coses.

Ambròs Domingo

2a sessió - Tenia raó Hobbes?

2008-02-29T23:32:00.001-08:00

La concòrdia no és suficient per a garantir la pau

Un debat que s'ha produït diversos cops durant els darrers anys de seminaris és si el contingut de les ponències era o no era aplicable després al treball diari a l'aula i, relacionat amb això, si havia o no havia de ser-ho. Les opinions són ben diverses: alguns prefereixen discussions més particulars sobre els temes que es tracten, mentre que d'altres prefereixen abordar els punts centrals més generals i entrar després a discutir alguna proposta sobre com tractar-los amb alumnes de batxillerat. Combinar totes dues finalitats no és fàcil. Al meu entendre la conferència sobre Hobbes va perseguir amb èxit aquesta doble finalitat.

Sobre la xerrada, voldria parar atenció en els textos en català de De Cive, que em semblen centrals per emmarcar el pensament de Hobbes i per pensar aquestes qüestions a l'aula. Se centren en el paper de la por i en la necessitat de restringir les llibertats. Sense por i sense restringir llibertats ens veiem abocats a la guerra civil.

Sobre la por:

«El consens de molts, si consisteix només en dirigir les seves accions al mateix fi i al bé comú, és a dir, només a una societat d’auxilis mutus (societatem mutui auxilii), no proporciona als socis (sociis) la seguretat que busquem d’exercitar entre ells les lleis naturals mencionades [la llei fonamental: cercar la pau, la propietat, mantenir la paraula, la gratitud, fer-se útil, la clemència, la igualtat natural, l’equitat...], sinó que es requereix alguna cosa més: que els que s’han posat d’acord per cercar la pau i l’ajut mutu pel bé comú, es vegin impossibilitats per la por a discutir de nou quan més endavant algun bé privat entri en col·lisió amb el bé comú» (V.4).

Sobre la renúncia a la llibertat:

«Aquesta submissió de les voluntats de tots a la voluntat d’un sol home o d’una assemblea es dóna quan cada un s’obliga mitjançant un pacte davant dels altres a no resistir la voluntat d’aquell home o assemblea a la qual se sotmet, és a dir, a no negar-li el concurs de les seves forces i dels seus béns contra altres (perquè s’entén que el dret a defensar-se a si mateix contra la violència es manté), i això s’anomena unió» (V.7).

Així doncs, que l'assemblea resolgui en el seu pacte preservar la llibertat absoluta de tothom condueix a la disolució del propi pacte (de manera trivial, no podem ser lliures de no seguir el pacte). Ara bé (i aquesta és una qüestió que va sorgir en la discussió), com determinar fins a quin punt un pot desentendre's del pacte perquè s'està defensant a si mateix? Això dependrà dels límits que ens establim, i resulta clar que no hi ha un únic model de pacte. També mostra quan fràgil pot ser aquest pacte i, sembla, necessàriament temporal.

Deia que aquestes dues idees em semblaven centrals per avaluar a l'aula la validesa (i la vigència?) del model que ens presenta Hobbes. No sé què en penseu vosaltres.

Ambròs Domingo

1a sessió - Tenia raó Wittgenstein?

2008-02-14T15:11:00.000-08:00

La imatge mnemònica no és com una fotografia

Segons la cita de Wittgenstein de Observaciones filosóficas § 49 que es va mencionar en la conferència:

"Si consideramos al recuerdo como una imagen, entonces se trata de un retrato de un evento físico. La imagen palidece y me percato de cuánto ha palidecido cuando la comparo con otra evidencia de lo que sucedió. En este caso, la memoria no es la fuente del tiempo, sino un guardián más o menos confiable de lo que ‘de hecho’ sucedió; y esto es algo de lo que podemos saber por otros medios, un evento físico. –– Ello es muy diferente si ahora consideramos a la memoria como la fuente del tiempo. Aquí no es un retrato, así como tampoco puede palidecer –– no en el sentido en que un retrato palidece y se vuelve una representación cada vez menos fiel de su objeto. Ambas maneras de hablar están en orden y son igualmente legítimas, pero no pueden mezclarse."

Antonio Fuentes, en la discussió, va comparar la funció de totes dues memòries amb la descripció dels fets passats en 3a i en 1a persona, i Salvador Rubio va estar d'acord amb la comparació. Així, la memòria (i la imatge que genera la memòria) en tant que record del passat es correspondria amb la descripció en 3a persona dels fets, mentre que la memòria (i la imatge que genera la memòria) en tant que font del temps es correspondria amb la descripció dels fets en 1a persona.

Entenc la distinció teòrica entre totes dues memòries, i veig que no s'han de barrejar. El problema és que, més enllà de la comprensió de la distinció teòrica, no veig com em puc representar la memòria en tant que record del passat sense que aquesta representació no estigui contaminada per la memòria en tant que font del temps. Per dir-ho d'una altra manera, i recollint el paral·lelisme proposat, no veig com puc descriure en 3a persona la meva experiència sense que aquesta descripció no estigui contaminada per la 1a persona. Però aleshores, quina és la funció de la memòria en tant que únicament record?

Ambròs Domingo